"No es pot escriure la història d'Itàlia sense fixar-se en els catalans"

Barcelona"No es pot escriure la història d’Itàlia entre el 1200 i el 1500 sense fixar-se en els catalans i les seves ambicions", explica l’historiador britànic David Abulafia (Twickenham, 1949). Professor emèrit d’història del Mediterrani a la Universitat de Cambridge, és autor d’assaigs traduïts al castellà com El descubrimiento de la humanidad, El gran mar. Una historia humana del Mediterráneo i Un mar sin límites. Una historia humana de los océanos. Ara, per primera vegada, se’l pot llegir en català, amb La lluita pel domini de la Mediterrània. La gran expansió catalana del 1200 al 1500 (Veles i Vents). Al llibre, traduït per Oriol Ràfols, l’historiador aborda els conflictes que hi va haver a la Mediterrània entre el 1200 i el 1500 per la supremacia política i naval i pel control del seu centre, Sicília, i la part meridional d’Itàlia.

Abulafia posa el focus sobretot en els governants de Catalunya-Aragó i les lluites contra els seus rivals a Itàlia i a la resta de la Mediterrània, la casa d’Anjou. "Sempre em vaig interessar molt per Itàlia, sobretot des del moment en què vaig donar-me que la historiografia no parava gaire atenció al sud d’Itàlia i Sicília. Estudiar-ho em va portar inevitablement al món català", explica l’historiador. Abulafaia reflexiona sobre fins a quin punt darrere de les conquestes hi havia motius polítics, dinàstics i comercials. "No podem subestimar les ambicions dels monarques ni tampoc els beneficis que en van treure", assegura.

Una conquesta amb pocs recursos

Cita com a exemple la conquesta de Sicília per part de Pere el Gran. "Si el 1282 s’haguessin fet apostes (i Carles d’Anjou era amant de les apostes, fins i tot se’l va criticar per jugar a daus durant una croada a l’Orient el 1248), Pere no hauria semblat gaire bona elecció. De fet, al principi els sicilians eren més proclius a la idea d’establir repúbliques independents a les ciutats que a la restauració de la monarquia. Pere va arrencar des de l’última fila i va emergir com un guanyador convincent", afirma. Pere era al nord d’Àfrica el 1282, la vigília de la invasió de Sicília. ¿Era casualitat que estigués tan a prop de les costes italianes just en el moment en què els sicilians es van aixecar contra Carles d’Anjou? Un cop el van haver convidat a Sicília a ser coronat per dret de la seva dona, Constança, Pere el Gran va reeixir a desfer-se de la majoria dels seus enemics. Els seus recursos eren molt inferiors als del rei angeví de Sicília, però tenia alguns avantatges: l’excel·lent destresa dels seus capitals navals, amb una flota petita però efectiva, i el suport en els moments crítics de la població de Sicília.

Segons l'historiador, al segle XIII els catalans no tenien cap programa nítidament enfocat a crear un imperi. "El que John Seeley va dir de l’Imperi britànic es pot aplicar gairebé fil per randa a la confederació catalanoaragonesa. Els governants no es van adonar fins a mitjans del segle XIV del que havien aconseguit", detalla. En concret, Seeley va dir: "Hem conquerit i colonitzat la meitat del món sense ni adonar-nos-en". A Pere el Gran el va succeir Jaume II. "Se’l va conèixer com a Jaume el Just, però també podria haver guanyat el títol de Jaume l’Hipocondríac o Jaume l’Astut. Va aconseguir ensarronar els angevins i el papat", assegura Abulafia. Amb les conquestes de Sardenya i l’auge de Mallorca, que es va convertir en un empori pel qual passaven una gran varietat de productes d’arreu, va arribar l’edat d’or del comerç català. Es van establir importants rutes que enllaçaven l’Europa mediterrània amb el món musulmà i l’oceà Índic i es van deixar enrere les animositats entre genovesos, pisans, florentins i catalans.

El problema de la religió

"Si els monarques catalanoaragonesos no haguessin reclamat Sicília, potser haurien desenvolupat igualment un comerç molt intens cap al nord d’Àfrica. Barcelona sempre havia sortit beneficiada de la seva posició al Mediterrani Occidental", afirma Abulafia. Els monarques eren molt conscients que podien treure’n molts beneficis. Un dels problemes era conciliar una reialesa cristiana amb el fet d’haver de governar sobre un gran nombre de musulmans i jueus. En segons quins moments i llocs, es va optar per solucions dràstiques, com l’expulsió de musulmans i jueus, o vendre’ls com a esclaus. N'hi va haver també de més tolerants, com permetre’ls practicar la seva religió amb restriccions. Per a alguns monarques aquesta darrera opció era també una font d’ingressos, perquè els jueus, per exemple, podien pagar una gran quantitat de diners i quedar exempts d’assistir als sermons catòlics.

"Hi havia una certa cultura en aquella època a la península Ibèrica. No parlaria de convivència, però jueus i musulmans formaven part del teixit social, igual com hi havia rics i pobres, nobles i pagesos. Era simplement la realitat del moment, però hi havia pressions, com les que exercien Ramon de Penyafort i els frares dominics per a la conversió al cristianisme de musulmans i jueus", afirma l’historiador, meravellat per la figura de Ramon Llull. "Estava clarament en contra de la conversió forçada i estava convençut que podia demostrar l’autenticitat del cristianisme mitjançant una demostració lògica. Trobo Llibre del gentil i els tres savis absolutament fascinant. L’altra cara de la moneda és que no sembla que Llull aconseguís convertir a ningú en tots els seus viatges", explica Abulafia.

Tota aquella esplendor no va ser eterna, i amb els anys la Corona catalanoaragonesa va estar cada vegada més subordinada a Castella. Així i tot, l’historiador britànic defensa la figura de Ferran II. "Si mirem la seva trajectòria, especialment cap al final de la seva vida, hi ha un intent de tornar a la política que s’havia exercit des de la Corona catalanoaragonesa, com les conquestes al sud d’Itàlia i les campanyes al nord d’Àfrica. A més, es va casar amb Germana de Foix amb l’objectiu de tenir un fill que heretés Catalunya i Aragó i volia tornar a dividir la península Ibèrica", detalla Abulafia. Una diferència important amb els seus predecessors és l’expulsió dels jueus. "Si pensem en el seu avi Alfons, això hauria estat impensable. De fet, el fill d'Alfons, Ferran I, el rei de Nàpols, va acollir molts jueus expulsats de la Península el 1492".