1. “Per què assegurava Keir Starmer, que va ser advocat defensor dels drets humans, que Israel té dret a «retirar l’aigua i l'electricitat» als palestins i a castigar tots els membres del partit laborista que demanaven un alto el foc? Per què Jürgen Habermas, eloqüent bastió de la il·lustració europea, es va manifestar a favor dels que estan duent a terme una neteja ètnica? ¿Què va portar The Atlantic, un dels mitjans de comunicació amb més història als EUA, a dir després d’una matança de quasi vuit mil infants a Gaza que «matar nens no té per què anar contra la llei»?" Permeteu-me que afegeixi un altre per què a la llista de Pankaj Mishra, en el seu llibre El mundo después de Gaza: per què Europa guarda silenci, assisteix a un espectacle inequívocament genocida com si res estigués passant, i contempla impassible la sèrie inacabable d’atrocitats en el procés de criminalització dels palestins de Gaza que Benjamin Netanyahu porta a terme de manera sistemàtica, amb el suport de gran part dels poders occidentals?
Ho podem adornar amb especulacions sobre la culpa acumulada per Europa per l’extermini dels jueus a l’Alemanya nazi. Però l’argument no val. Haver estat víctima no dona dret a la impunitat, no legitima comportaments genocides posteriors. Costa d’entendre, tot plegat. No tant la virulència de Trump donant suport i legitimitat als crims d’Israel; Trump s’ensenya tal com és, no podem al·legar ignorància. Però sí l'actitud dels governs de tradició democràtica que contribueixen a la sacralització dels jueus, com si els crims contra ells els donessin dret a tot. Una cosa és la legítima defensa, una altra arrasar l’adversari. I és el que està fent Netanyahu, que té aclaparada tota la seva comunitat, sense que gosin aixecar la veu els jueus de tradició democràtica, entre atemorits i desbordats. I a Europa la majoria de governants juguen l’immoral doble joc de voler semblar neutrals davant d’una carnisseria construïda sobre la negació de la humanitat dels adversaris, com feien els nazis amb els jueus. No, haver estat víctima no et dona dret a creure que tot t’està permès.
2. I, tanmateix, Pedro Sánchez apel·la a la mobilització d’Europa contra la destrucció de Gaza i queda com un impertinent. Estem com sempre: negant el que identifica el mal, el que assenyala el culpable. Europa s’hauria d’estar mobilitzant, precisament en nom de tot el que ella ja ha viscut i que els jueus van patir. Però de moment s’imposa la falsa prudència, la contenció davant dels crims per no ofendre el criminal. El no a Netanyahu hauria de ser posició compartida a la Unió Europea. Qualsevol altra cosa és claudicació. I per aquest camí sempre arriba el dia que et tocarà el rebre. Cal fer-se respectar i per a això cal assenyalar el mal, l’atrocitat, sense concessions. Gaza convertida en un paratge tipus Costa Blava francesa. La fastigosa imatge amb què Donald Trump pretén fer costat als exterminadors. S’ha de tenir una ment molt perversa per exhibir aquestes fantasies mentre la matança continua i continuarà fins a aconseguir desplaçar dos milions de persones de casa seva.
I Europa calla, ella que es creu portadora de l’humanisme al món, hereva de les Llums, però que ja fa temps que està enfangada en la regressió. I amb la boca petita segueix demanant calma, és a dir, deixant via oberta al dictador. Deixem-ho en paraules del mateix Pankaj Mishra: tot plegat “deixa una petja profunda sobre els joves: aquesta franja que s’estén entre la infància i l’edat adulta està rebent un curs accelerat brutal sobre les barbaritats de la història i sobre la manera com els adults responsables les excusen i les justifiquen”. La banalització del mal és una via directa a l’autoritarisme postdemocràtic. Mentre escric ja hi ha uns quants cadàvers més d’infants a les pantalles. Netanyahu anuncia una nova arrasada. I els dirigents europeus segueixen negant-se a plantar cara al deliri nihilista, davant d’una opinió pública cada cop més anestesiada. Tot s’hi val.
