Demà és Sant Jordi. D'ençà que tinc memòria, el vint-i-tres d’abril ha estat un dels dies importants de l’any per a mi. N’he viscut de tots colors, però, quan era joveneta i simplement era una diada bonica, no em podia imaginar fins a quin punt acabaria essent també fonamental a la meva vida.
El primer Sant Jordi que recordo especialment va ser el de la meva primera rosa d’enamorada. Sortíem amb un noi des del desembre, érem molt joves i crec que en arribar la primavera amb prou feines ens havíem fet alguns petons breus als llavis.
El noi en qüestió era de l’estil kumbaià, que en dèiem aleshores: del centre excursionista, amant de la vida senzilla, gens pendent de les marques de roba ni de les motos ni d’altres coses que solien interessar els adolescents de l’època. Com era de preveure, no va anar a una floristeria a comprar-me una rosa, la va agafar d’un jardí ple de rosers que hi havia a mig camí entre casa seva i casa meva. Era una rosa vermella, que no tenia la tija gaire llarga ni cap mena de guarniment. Ni espiga, ni verd, ni senyera, ni paper de cel·lofana. Una rosa vermella, petita i despullada. Feia molt bona olor.
El segon Sant Jordi destacat en la meva memòria va ser el dels meus vint anys. El meu pare havia mort al març i el dol encara era una ferida oberta. Quan va arribar el vint-i-tres d’abril, em va agafar desprevinguda, aquell any no hi pensava. Veure la gent al carrer, la festa dels llibres i les roses arreu, els somriures de tothom, em va fer venir una punxada d’enyor que em va fer plorar bona part del dia. Potser va ser la primera vegada que vaig pensar: “La felicitat ja no tornarà a ser completa mai més”.
El tercer Sant Jordi –per ordre cronològic; si parlem d’importància, és el primer de tots– va ser el de l’any 1995, ara fa trenta anys. El meu primer fill va venir al món a les dotze del migdia del vint-i-tres d’abril. Tothom em va regalar roses. Tothom em va preguntar si es diria Jordi (que no). Vaig pensar que era un dia bonic per començar la vida. No sabia encara que els vint-i-tres d’abril serien dies de molta feina per a mi i hauríem de trobar el moment per celebrar el seu aniversari.
Després van venir tots els Sant Jordis que he viscut com a escriptora, des d’aquells que em passava el dia sola i avorrida, morta de vergonya, i signava un o dos exemplars, fins al de l’any que havia guanyat un premi important i vaig veure créixer les cues de lectors davant meu amb autèntica estupefacció.
He viscut Sant Jordis de molta calor, de pluja i pedregades, de fred i encostipat, de plugim al matí i sol a la tarda. Els feiners, els festius, els que juga el Barça. Rambla amunt o rambla avall passant entre la gent ben de pressa perquè ens avisaven que a la parada següent ja hi havia gent que esperava. Alguns buscant una aspirina per al mal de cap o una tireta per a la vamba que m’havia fet una butllofa al taló.
Llavors va arribar el 2020 i el dia de Sant Jordi jo estava ingressada a Can Ruti, força atrotinada, i els companys d’Òmnium de Badalona em van fer arribar un vídeo on cadascun d’ells llegia un fragment d’alguna novel·la meva. També hi havia gravat quatre paraules en Jordi Cuixart des de la presó. Les infermeres van venir esverades a veure què tenia, de tant que plorava.
Com serà aquest Sant Jordi 2025? Amb pluja o sol? Amb massa gentada? Amb poques o moltes signatures? El voldria, simplement, ple d’alegria.
