Segueixo amb atenció la batalla legal de Harvard en defensa de les seves llibertats (a qui ensenyar, què ensenyar, quins professors contractar). Naturalment, Harvard apel·la a totes les línies de defensa que li són favorables. I per això un argument central és que Harvard és una institució privada i com a tal no pot estar subjecta a decisions discrecionals de l’autoritat política. Però llavors jo em pregunto: com es defensarà Berkeley, que és una universitat pública, o com ens defensaríem nosaltres si el dia de demà un ministre del ram fos de Vox i volgués exercir de Trump?
Les llibertats acadèmiques són, en un grau o un altre, consubstancials a la institució universitària. Inclouen la llibertat d’un professor d’ensenyar el que li correspon amb mínimes interferències sobre com fer-ho. I també la llibertat d’investigar en les direccions que cregui oportunes.
Convé advertir que hi ha dos tipus d’institucions de recerca. La primera, que anomenaré acadèmica, respon al model de llibertats que acabo de descriure. Inclou les universitats però també organitzacions sense funció docent. En la seva versió més desenvolupada, la tipologia acadèmica ha evolucionat cap a la primacia de l'investigador. Per exemple, avui en dia aquest típicament disposa de fons propis per a la seva recerca. Els ha obtingut via participació en convocatòries competitives i, per més que els administra la institució que el contracta, els recursos són de l’investigador i el segueixen quan aquest canvia d’institució. És el que garanteix la seva llibertat. En definitiva, aquestes institucions són àmbits de llibertat intel·lectual que catalitzen comunitats d’acadèmics.
El segon tipus –n’hi diré centres de recerca jeràrquics– tenen programes de recerca estrictament establerts des de la seva direcció. Estan orientats a generar productes per al mercat o a resoldre reptes tecnològics ben definits (“anar a la Lluna”). El responsable de recerca d’una multinacional molt investigadora em va comentar una vegada que era ben incòmode per a la seva empresa tenir investigadors que disposaven dels seus propis recursos. Preferia el finançament intern.
El món necessita els dos tipus. Per cert, els salaris tendeixen a ser superiors a les institucions jeràrquiques. Per a molts investigadors –incloent els professors universitaris–, la llibertat acadèmica compensa la pèrdua monetària.
Una advertència important. El principi de llibertat acadèmica no implica que la societat es trobi sense possibilitat que les institucions acadèmiques contribueixin a avançar en l’estudi de les temàtiques que considera prioritàries. El principi només implica que els governs no poden transformar-les en institucions jeràrquiques. No poden donar ordres à la Trump, però poden impulsar polítiques d’incentius. La prevalença del finançament extern per a la recerca ho facilita. És bo que hi hagi convocatòries sense condicionants, però també és indispensable que n’hi hagi amb condicionants.
Com incideix el tema públic/privat? Ho considero en el context de les universitats. En principi totes elles estaran compromeses amb la llibertat acadèmica. En una situació d’estabilitat democràtica en què l’autoritat política respecti les llibertats universitàries, les públiques ho estaran en grau màxim, mentre que entre les privades n’hi haurà amb alguna restricció (penseu en les confessionals).
Ara bé, si l'autoritat política no respecta la llibertat acadèmica, importarà molt si la universitat és pública o privada. Als EUA s’està dilucidant si les públiques estan en una situació més dèbil que les privades. La universitat de Califòrnia a Berkeley és de l'estat de Califòrnia, ara amb govern demòcrata i respectuós amb la llibertat acadèmica. Però, i si el governador fos un Trump? A Europa o l'Amèrica Llatina el perill de l'intervencionisme públic es va mitigar amb la implantació a les seves Constitucions del principi d’autonomia universitària. És el que ens podria protegir si el ministre d’Universitats fos de Vox. En canvi, la Constitució americana estableix la llibertat d’expressió, però les llibertats universitàries depenen de la jurisprudència del Tribunal Suprem –vaig escriure sobre el tema el 27/1/24–. És una garantia forta però no absoluta. Un Tribunal Suprem pot canviar d’opinió. Per això és molt possible que Harvard cregui que el caràcter privat és una garantia més forta. De fet, en el món hem vist situacions de fragilitat democràtica en què la llibertat ha subsistit més en alguna privada que en les públiques (penseu en Hongria).
