La piuladissa d'ocells és l'habitual d'aquests dies de primavera, fa sol i no bufa tramuntana. De sobte, sento el meu company pujant les escales molt de pressa. Obre la porta de l'estudi i em diu, atabalat: "No t'has assabentat de res, oi? Se n'ha anat la llum a tot arreu". Al nostre poble d'un carrer, l'activitat no havia canviat gaire. Les orenetes xerrotejaven, jo treballava a l'escriptori, en Pere era a l'hort. Tothom estava tranquil. En canvi, el meu company, que venia de Banyoles, on tothom n'anava ple, i que havia escoltat la ràdio de tornada a casa amb el cotxe, duia l'apocalipsi a la ment. Ciberatac, caos, incertesa.
Els imaginaris apocalíptics són mil·lenaris, però és a partir del Romanticisme que es tornen omnipresents al nostre sistema cultural. Al segle XVIII van començar a aparèixer obres filosòfiques i artístiques relacionades amb una idea que és al pinyol del nostre terror apocalíptic: el sublim. Malgrat que avui dia fem servir l'adjectiu sublim com a sinònim d'excels, el sublim és un concepte que ha estat clau en la història de l’art i de les idees. En l'ús nominalitzat, "el sublim" fa referència a les sensacions de por i meravella que ens imposen la ferotgia o la immensitat desmesurada dels elements naturals (per citar només alguns exemples: l’alta muntanya, l’oceà o una tempesta). En definitiva, el sublim és la sensació protagonista de les escenes que ens recorden, de manera molt explícita, la nostra petitesa, la nostra extrema fragilitat.
La idea del sublim ja apareix a Homer i a la Bíblia –hi ha cap exemple de sublim apocalíptic més paradigmàtic que el Judici Final?– I malgrat que pugui semblar un concepte desfasat, els escenaris que se'n deriven continuen molt vius a la societat contemporània. Com que el sublim fa referència a un encontre amb tot allò que sobrepassa la nostra capacitat cognitiva, també és adient per explicar les nostres impressions davant els paisatges de la tecnosfera. Per a la majoria d’habitants del Nord Global, el nostre sublim de cada dia no és "natural", és el resultat de l’entramat de cables, satèl·lits i xips que ens permet comprimir l’espai-temps. Però una desconnexió com la de dilluns evidencia que l'energia invisible –incomprensible– que fa funcionar tota aquesta estructura que hem creat en poc més d'un segle se'ns ha tornat indispensable. Si falla de forma sistèmica, pot provocar un estat de caos similar al d'una catàstrofe natural.
L'estiu de 1816, Lord Byron va escriure Darkness, un poema de vuitanta-dos versos que fins als anys noranta s'havia entès com una mera ficció apocalíptica, però que estava completament ancorat a la realitat del que ara es coneix com “l’any sense estiu”. El 1815 hi havia hagut una erupció volcànica a Indonèsia, que havia matat desenes de milers de persones, havia enfosquit el cel durant mesos i havia alterat el clima del planeta, amb conseqüències devastadores per a l’agricultura. Davant la foscor i la incertesa, tal com va passar per uns moments aquest passat dilluns, la idea de l’apocalipsi es va apoderar de tothom. Aleshores, però, les prediccions imaginatives es van acomplir. La fam que va provocar la fallida de les collites se sumava als estralls que havien causat les guerres napoleòniques. Byron va transformar el sentiment dels europeus d’aquell moment en uns versos cruíssims (traducció inèdita d’Enric Casasses): “La guerra, que no hi era feia un temps, / ho inundà tot, i es comprava el menjar / fent córrer sang, i hom s’atipava a soles / malcarat i amb disgust: d’amor, ni rastre; / era una sola idea tot: la mort / immediata i indigna; i el turment / de la gana ocupava tots els ventres”.
Si l’apocalipsi té tanta presència als nostres imaginaris és perquè, inevitablement, ens atrau. És per això que hem creat incomptables produccions culturals basades en escenaris catastròfics i de col·lapse. En el fons, sabem que la pau, l'ordre i l'equilibri no acostumen a ser duradors, ni en l'esfera natural ni en la social. I com que fa temps que anem mig esquivant “la gran catàstrofe”, tenim la sensació que el daltabaix generalitzat ha d'arribar en qualsevol instant. De motius per patir (i de coses per arreglar) no ens en falten: la crisi ecològica, la inestabilitat geopolítica, els líders megalòmans, l'auge d'ideologies extremes, l'augment radical de poder tecnològic. La nostra estructura social és cada cop més complexa, i això fa que els escenaris apocalíptics possibles siguin cada cop més diversos.
Falsa alarma, però. De moment, l'apocalipsi continua sent, sobretot, una idea. Un artefacte cultural.
