Davant dels esdeveniments internacionals recents, sembla cada cop més factible la possibilitat d'un retrocés en el camí cap a la igualtat de les dones. La veritat és que la corba ascendent no sempre és constant, sinó que a vegades té recaigudes. Però soc optimista i penso que això no passarà i que estem davant d'un procés, ara com ara, imparable.
Em preocupen més els riscos de l'abandonament de la cura. Tradicionalment, les dones sempre ens hem ocupat del benestar del nostre entorn, de la cura dels fills i també dels pares grans. Pel que fa als fills, certament s'ha produït un important canvi generacional, i encara que la implicació dels pares en la cura dels fills petits segueix sense ser sempre equitativa, avui ja és considerable.
Però això no passa igual en la cura de les persones grans i en l'atenció de les persones més vulnerables, cada cop més nombroses al nostre país. Tots els indicadors marquen un biaix de gènere i més implicació de les dones en les funcions de la cura. Així doncs, el benestar d'una societat envellida serà una vegada més competència de les dones.
Hi ha una dada si més no curiosa i que d'alguna manera confirma alguna d'aquestes teories. De les persones que acudeixen a la nostra institució per presentar una queixa, el motiu pel qual ho fan és il·lustratiu. En la distribució de queixes que arriben cada any, gairebé el 50% estan relacionades amb polítiques socials (salut, infància, serveis socials, habitatge, pensions, etc.). Això vol dir que aquests són els temes que avui més preocupen la nostra societat. El 65% d'aquestes queixes les presenten les dones, davant del 35% dels homes. En canvi, quan les queixes es refereixen per exemple a tributs, polítiques territorials o urbanisme les xifres són exactament al revés.
Tampoc a l'altre extrem, en els joves, en l'estudi de carreres universitàries no s'han aconseguit els canvis necessaris. Les dones continuen amb la preferència pels estudis relacionats amb les cures, com ara l'educació i les ciències de la salut, mentre que els homes es matriculen majoritàriament a carreres com enginyeries, matemàtica i informàtica. La dada més significativa seria la de les dones als estudis d’educació infantil, que són el 97%, i els homes a informàtica, que són el 86%. Però a infermeria, treball social i educació social el percentatge de dones supera normalment el 80%.
Ja ho vaig escriure una vegada i no va agradar a tothom: la qüestió no és motivar les dones a estudiar carreres tècniques –encara que també–, sinó motivar els homes a estudiar professions de cura. Però això, probablement, a més de requerir un important canvi cultural, només es podrà aconseguir amb sous competitius, cosa que malauradament no només no és el cas, sinó que acostumen a ser sovint els sous més baixos.
Avui, com cada vuit de març, és l'aniversari de la meva neta Carlota, que va néixer el 2010, coincidint amb una nevada monumental a Barcelona. Des de llavors no recordo una nevada igual, potser pel canvi climàtic… Avui fa 15 anys, i antigament es cantava “de nena a dona”.
La celebració dels 15 anys té l'origen a Mèxic, un país que la Carlota sap que sento molt proper. Vaig veure celebrar moltes vegades els 15 anys de les nenes mexicanes en uns rituals i festes encara molt impressionants. En un passat que avui ens sembla llunyà però que no ho és tant es buscava casar la jove i preparar-la per a aquest rol. Avui, afortunadament, ella no haurà de viure res semblant, però encara queden molts llocs on les nenes no tenen cap dret reconegut i són víctimes d'una violència brutal. La valentia, la voluntat i també la tossuderia de la Carlota, com les de moltes noies com ella, són el millor signe d'esperança i que els temps han canviat de debò i que no hi marxa enrere.
