La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha dit la seva sobre l'opa del BBVA al Banc Sabadell. Ara som en un moment més polític: la fase en què el govern central –com estableix la normativa– s’ha de pronunciar sobre les condicions addicionals que imposi al BBVA per raons d’interès general. A partir d’aquí, si el BBVA manté l'opa, la paraula la tindran els accionistes.
Convé aclarir una percepció errònia sobre la rellevància, més enllà de la garantia de la competència, de la consideració de l'interès general. No és poca sinó molta. Per a qualsevol sector, incloent-hi el financer, en què les empreses tinguin un nivell significatiu de costos fixos –i, per tant, escalar sense límit redueix sense límit els costos unitaris–, la competència regulada pot contribuir a l'interès general, però està lluny de ser una condició suficient per al millor resultat possible. M’explico. Sense regulació de cap mena, la lògica de la tecnologia i de la competència portarien, en el cas extrem, a la concentració en una única empresa. Llavors tindríem eficiència productiva, però aquesta empresa seria un monopoli i es comportaria com a tal, la qual cosa seria altament indesitjable: patirien els consumidors i les empreses necessitades de crèdit. Les del present i encara més les del futur, ja que el ritme d’innovació s’alentiria molt. En algun sector, les infraestructures fixes de producció (penseu en xarxes) són de tal magnitud que no hi ha més remei que acceptar que només n’hi hagi una, cas en el qual ha d’estar molt regulada. En d’altres, com el sector de la banca, es pot argumentar que fomentar l’existència d’una multiplicitat d’empreses i vigilar la competència podria ser suficient per evitar beneficis de monopoli. Paradoxalment, però, això comporta renunciar a la perfecció en termes d'eficiència productiva i, si és així, no hi ha cap principi de teoria econòmica que indiqui que, assegurada l’absència de beneficis de monopoli, no hi hagi altres dimensions d’actuació pública que convinguin a l’interès general.
La resolució de la CNMC ho reconeix implícitament quan estableix mesures temporals per garantir la disponibilitat de crèdit a petites i mitjanes empreses. És reconèixer que la fusió pot afectar negativament l’ecosistema de banca de proximitat. Però una de dues: o això pot passar per manca de competència, i llavors no s’entén que siguin temporals, o bé és una mancança addicional produïda per la fusió que és d’interès general però que no és de competència. La Comissió ha optat per la segona. Posa condicions, però són per suavitzar la transició, incloent-hi la de propiciar la unanimitat del dictamen. En qualsevol cas, reconeix que hi haurà un problema de banca de proximitat. Simplement, ens diu que no ens el trobarem fins d'aquí tres-cinc anys. Ens pren per gent d’horitzó curt.
Més enllà dels que ja detecta la CNMC, hi ha altres vectors importants per a l’interès general. El marge de millora és ampli. Un que s’ha assenyalat repetidament remet a la prudència macroeconòmica: volem eixamplar l’àmbit del sector too big too fail? Un altre és el territorial. Hi soc particularment sensible. Quan els economistes d’aquí ens reunim per parlar de les nostres (i les vostres) coses, la qualitat de la conversa hi guanya per la presència habitual d’economistes de CaixaBank i del Banc Sabadell. Però del BBVA no n’hi ha. I sé, per tant, el que la fusió comportarà.
Soc de la ferma opinió que és d’interès general per a Espanya ser més com Alemanya i menys com França. Mantenir la independència del Banc Sabadell és un pas en la bona direcció.
El president Illa ha formulat un objectiu clar de la seva política en l’àmbit econòmic: enfortir l’economia catalana per exercir lideratge en l’economia espanyola. Potser la història dirà que era un objectiu quixotesc, o potser dirà que va marcar l’inici d’un nou dinamisme econòmic català i d’una Espanya econòmicament multicèntrica. Tant de bo sigui la segona, perquè una Espanya composta de molts territoris econòmicament forts i cooperant entre ells només pot beneficiar la prosperitat general. Ara bé: per fer-ho possible, el camp de joc ha d’estar anivellat. Aquí el paper arbitral del govern central és fonamental. A Catalunya encara cou l'“Endesa antes alemana que catalana” (avui és italiana). Mantenir el centre de decisió del quart banc espanyol a Catalunya és el que ara toca. O bé això, o bé el projecte Illa queda tocat.
