Les crides a la responsabilitat individual i activa dels parlants (el “mantinc el català”) estan molt bé, però no deixen de ser apel·lacions al voluntarisme. Previ al compromís de cadascun dels ciutadans és imprescindible el compromís a fons de les institucions amb la llengua. En aquest sentit, que per fi s'activi el Pacte Nacional per la Llengua que no va arribar a bon port la legislatura anterior és bona notícia: més val tard que mai, més val aquest pacte que cap pacte. Discutir per què no hi són Junts ni la CUP equival a entrar en la lògica partidista que els mateixos partits (els que signen i els que no signen) generen de manera viciada, i per tant no val la pena parlar-ne perquè comporta distreure's de l'únic objectiu, que és revigoritzar la llengua catalana i fer-la central al seu país i dins la seva societat. Que no hi siguin és evidentment negatiu, però tampoc diu res de les polítiques i les actuacions que s'emprenguin dins del Pacte. Sí que cal que els partits que ara en queden fora s'hi incorporin al més aviat possible, i per tant cal que, almenys pel que fa a la llengua, tots (tots) els partits catalans, al Govern i a l'oposició, siguin capaços de treballar plegats. No serveix per a res, ara, distreure's en retrets retrospectius. Diguem, això sí, que la idea del Procés segons la qual la independència salvaria la llengua per ella mateixa, a més de falsa, va ser contraproduent. Ara la descomposició de l'independentisme posterior al Procés enverina tot el que toca. Cal, també, preservar el Pacte Nacional per la Llengua d'aquesta toxicitat.
Els mitjans tenen una responsabilitat evident en aquesta qüestió, i cal començar per subratllar que el catastrofisme ja quasi rutinari amb què es presenten les notícies sobre el català tampoc és útil i pot acabar sent (ja és) perniciós. El quid de la qüestió el tenim en el canvi demogràfic profund que han viscut –i viuran– Catalunya i tots els Països Catalans, un canvi davant del qual les actituds emotives serveixen de ben poc. Si als que arriben de fora els expliquem, fent escarafalls, que el català és una llengua pràcticament morta (cosa que a més és falsa), mentre uns altres van explicant, gojosos, que el castellà és una meravella, és obvi que prescindiran de la llengua moribunda. I encara més: si als que venen de fora, o als que van venir fa setanta anys, els insultem tractant-los de colons i d'assassins de la llengua i el país, ens garantim quasi del tot el seu rebuig, i amb motiu.
Treballar per revitalitzar el català requereix cap fred i atenció plena a la realitat. El nombre de parlants del català no retrocedeix, sinó que creix, però no al mateix ritme que el conjunt de la població. Per exemple. És urgent la situació a les Balears i al País Valencià, amb governs, aquests sí, d'una hostilitat ben real contra el català. Per exemple. Cal desapassionament, sentit comú i escoltar lingüistes i experts, no la legió de xarlatans que intenten reduir qüestions complexes com la sociolingüística als paràmetres simplistes de les competicions esportives.
