Amb un clic a un mòbil o a una tauleta, trossos de Mallorca, o de Catalunya, passen d'estar en mans d'un fons d'inversió sud-africà a estar en mans d'un altre que té la seu social a Boston. O a Liverpool, o a Frankfurt, o a Singapur. L'especulació urbanística s'ha globalitzat i els terrenys, encara rústics o ja amb una urbanització construïda al damunt, amb centre comercial i parc d'atraccions inclosos, es compren i es venen sense haver-hi posat mai un peu. O amb mansions amb heliport habitades per megamilionaris arribats també dels indrets del món més impensats, que un dia es cansen del seu racó a la Mediterrània i decideixen posar-lo a la venda dins el mercat internacional de mansions de luxe. Altres fons d'inversió sí que envien personal a investigar sobre el terreny, i així detecten finques de veïns, o barris, que compren sencers per expulsar-ne els veïns i tornar-los a posar al mercat amb un preu que multiplica per cinc o per sis el seu valor. Aquestes formes de l'especulació van directament lligades al turisme de masses, un concepte que il·lustra a la perfecció de què parlem quan parlem de turbocapitalisme: una activitat econòmica diguem-ne “tradicional” a la qual s'injecta la urgència d'un mercat quasi completament desregulat, que no contempla les conseqüències de la seva voracitat damunt les vides de les persones. “Es el mercado, amigo”, va dir aquell. Però no ho és ben bé: és la hipèrbole del mercat, és el mercat amb mixomatosi que va néixer de les cendres tòxiques de la crisi de 2008, la de les estafes hipotecàries amb aval dels organismes suposadament reguladors. D'allò no en va sortir un capitalisme més sa: si de cas més cínic, com en aquella refundació moral del capitalisme que va arribar a voler liderar ni més ni menys que Sarkozy. La crisi de la pandèmia, l'any 2020, i després la guerra d'Ucraïna, i ara el genocidi a Gaza i la política de rearmament d'Occident, s'han de llegir amb la llum grogosa d'aquest cinisme. De la pandèmia certament no en vam sortir millors, sinó més impacients, més assedegats.
Són idees que podem tenir en compte quan fem manifestacions contra la turistificació com les d'aquest passat cap de setmana. Si l'agressió es globalitza té sentit que la protesta, almenys, es mancomuni, i així han sortit a clamar contra el turisme de masses i els seus efectes socials perniciosos milers de ciutadans de Barcelona, València, Palma (les capitals dels Països Catalans, vaja), Eivissa, Donosti, Còrdova o Nàpols. El sud d'Europa contra l'especulació. El cinisme convida a rebaixar-ho: en total, més o menys persones al carrer que les que es reuneixen a un dels tantíssims festivals de música que se celebren arreu aquestes setmanes? Ens cal deixar enrere el vici retòric de la ironia sistemàtica, de la brometa de pilot automàtic, que és reaccionària. Sortir al carrer en temps d'especulació global té el valor enorme de recordar (i de recordar-los a ells) que som vius com a societat. I que el bé comú, per molt que el neguin, no deixarà d'existir. I que cal protegir-lo.
