Escenari: la seu de Ferraz del Partit Socialista. Posada en escena: rictus de tristesa, una successió de girs retòrics per expressar el dolor per la traïció d’una persona –Santos Cerdán– a la qual havia fet llarga confiança. Pedro Sánchez volia deixar clar que el problema era de partit, no de govern. I que estava dolorit per la traïció d’una persona que considerava amiga. Traslladant la responsabilitat al PSOE, era evident que no pensava prendre cap mesura que afectés el govern, però, tanmateix, ell és també la màxima autoritat del partit. On som?
Fent del problema una traïció personal, semblava donar a entendre que amb l’expulsió de Santos Cerdán queda tancat l’episodi. I que si s’ha arribat fins aquí és perquè el president desconeixia per complet les operacions d'aquesta banda. Això vol dir que el president està segur que no pot sortir cap informació més que el comprometi? Des del 2015, que va començar a Navarra, Santos Cerdán feia i desfeia en l’espai socialista, amb una eficàcia que va fer que es guanyés el respecte del president, que el va anar incorporant al seu grup més pròxim. Mai li va arribar cap indici? Mai va sospitar de res? Si és així, alguna cosa falla en els sistemes de control dels socialistes, sigui en el partit o en el govern. Hi haurà venjança?
El missatge que va donar Sánchez és clar: una traïció d'una persona que considerava amiga. Per la seva part no hi ha res a amagar, reforç, doncs, dels sistemes de control, auditoria, i endavant. ¿Fins a la pròxima filtració? Cert, Sánchez sap que té marge perquè l’oposició no té força per obligar-lo a res. Un PP amb empenta, amb un líder a l’alça, hauria pogut donar el cop necessari per girar full. Però Feijóo fa temps que sembla que a l’hora de passar del bla, bla, bla a l’acte és conscient de les seves limitacions. Una moció de censura rebotaria sobre el seu cap, només serviria per obrir via a Sánchez fins al final de la legislatura. Amb Abascal i Ayuso com a companys de viatge, Feijóo ho té molt difícil per treure rendiment de la conjuntura.
Sánchez guanya temps mantenint la fita electoral el 2027. La seva aposta requereix una certesa: la convicció que no sortirà res que l’esquitxi directament. I una determinació: dos anys per fer neteja. La seva autoritat surt tocada d’aquest episodi. Els enemics interns i la vella guàrdia socialista, amb Felipe González, que fa temps que va desertar seduït per les músiques autoritàries que es propaguen a Europa, esperen la seva relliscada amb candeletes. I, tanmateix, si compleix les seves promeses de neteja i regeneració podria acabar mantenint la dreta acorralada. En bona part, tot dependrà de la pròxima filtració.
