Quan felicito algú pel seu aniversari i respon “en vida teva!” o “en vida vostra!” sento una petita esgarrifança de satisfacció, una petita escalfor. Satisfacció i nostàlgia i confort i alegria. Mireu si és fàcil fer-me feliç amb una expressió tan breu. Tot això em passa perquè el meu pare fa tants anys que és mort que ha quedat cosificat a la meva memòria en una col·lecció de gestos menuts, de paraules senzilles però que s’estan perdent, com ara aquesta resposta: "en vida teva", que vol dir tantes coses. Vol dir que els anys que compleixes i els que et queden al davant els vols viure acompanyat d’aquella persona que et felicita.
Sento una emoció similar si algú se’n recorda de dir-me “felices vigílies” el dia abans del meu aniversari –un costum sagrat a casa meva quan era petita–. O si, quan algú es pregunta "què hem de fer?", algú altre respon “vendre la casa i anar a lloguer”.
Qualsevol llengua disposa d’aquesta fraseologia popular que la fa única i que ens transmet un llegat indispensable per construir-nos i per saber-nos connectats a una cultura i a una tradició. M’imagino que, en aquest món globalitzat, la majoria d’idiomes van perdent aquestes frases fetes, que són substituïdes per d’altres de simples i elementals, amb vocació universal. Solen ser expressions breus, despullades i fredes, precisament perquè tothom pugui adoptar-les. Tots, especialment els més joves, ens veiem temptats a incorporar aquesta mena de comodí que ens estalvia rumiar i ens fa sentir a prop de parlants d’altres indrets.
Però, on van a parar les expressions genuïnes que perdem –ara mateix a una velocitat de vertigen–? Me les imagino omplint un bagul de proporcions gegantines. Un embalum ple de frases inservibles que, quan sigui ben ple, algú tancarà amb clau i el llençarà al fons del mar.
Potser aquest lament farà riure o irritarà algú. Potser em diran que soc una ploramiques. Però ningú em traurà del cap que, en realitat, ens dediquem a omplir cofres amb tresors de valor incalculable per acabar desfent-nos-en per pura desídia.
No sé si, a títol personal, hi podem fer gran cosa. Però potser sí: de mica en mica s’omple la pica, i de més verdes en maduren. No es tracta pas de fer volar coloms, però em costa resignar-me al qui dia passa any empeny i avall que fa baixada.
Si no hi posem remei, això va de mal borràs, anem pel camí del pedregar. Només es tractaria de mirar-nos-hi una mica quan parlem. De fer memòria i recuperar aquella expressió que ens balla pel cap perquè la deia l’avi: és de mira’m i no em toquis, lligar caps, entre poc i massa, és tard i vol ploure, fer bondat, sac i peres, cames, ajudeu-me, fer un pensament. Són frases entenedores i senzilles i n’hi ha per triar i remenar. Que cadascú agafi les que li resultin més familiars i li provoquin aquella esgarrifança agradable que us deia al principi.
Potser algú hi farà cara d’estranyesa o us dirà que sou antics (perquè ja no se li acudirà dir carrinclons). Però, com diria la meva àvia Maria: això, rai!
