El retorn de Pamela Anderson, l'última 'pin-up'

És difícil pensar en una actriu diferent de Pamela Anderson per al rol de Shelly Gardner, la veterana corista d'un xou de Las Vegas que, després de dècades en funcionament, està a punt d’abaixar el teló. Anderson i la Shelly no són la mateixa persona, però el guió de l'últim llargmetratge de Gia Coppola, neta de Francis, sembla construït al voltant de la imatge pública de la rossa més famosa de la dècada dels noranta, i genera un fèrtil diàleg entre el personatge de ficció i l'actriu que l'encarna. Si la Shelly, una showgirl llegendària, simbolitza una Las Vegas ja desapareguda (la de les plomes, els lluentons i els espectacles de títols afrancesats i falsament sofisticats), Pamela és l'última pin-up, l’esvaïda icona sexual d'una era pretèrita caracteritzada per unes dinàmiques de gènere avui dia qüestionables.

Coppola apunta aquesta tensió a la discussió entre la Shelly i la seva filla adolescent, que no entén com la seva mare pot haver dedicat la seva vida a un simple “espectacle de nus”, però el film es desvia d'aquesta idea per traçar un empàtic i melancòlic retrat coral d'una comunitat artística en vies d'extinció; un conjunt de personatges atrapats en un simulacre permanent als quals doten d’una dolorosa humanitat uns intèrprets en estat de gràcia: Anderson, commovedora en un insòlit registre dramàtic, però també un irreconeixible Dave Bautista i una Jamie Lee Curtis que sembla no tenir por de res.

L'estil impressionista de la cineasta, que malauradament li impedeix aprofundir en alguns temes, acaba aconseguint esbossar la personalitat de la seva protagonista, una dona per a la qual l'escenari és més real que la pròpia vida. És aquí on l'actriu (Anderson) i el personatge (Shelly) tornen a trobar-se: en aquesta ambivalència entre l'autèntic ésser humà i l'elaborada fantasia plasmada sobre un escenari, en una sèrie de televisió o en el desplegable central de la revista Playboy.

Pamela Anderson: “Em vaig perdre algunes dècades de la meva pròpia vida”