Objectes que, en comptes d'envellir, rejoveneixen

BarcelonaAl dissenyador Miguel Milá (1931-2024), més que els encàrrecs, li agradava fer-se encàrrecs a ell mateix, entre els quals hi ha el mànec d'un bastó amb fusta de boix, un portacorbates, un portacinturons i un penjoll de pell per posar-hi una moneda antiga que havia trobat al jardí. O un portallapis fet amb un tros de fusta amb forats, un trenet de joguina per als fills, una bossa de pell per a la dona, un espantamosques elegant, fet amb bambú i cuir, i un penjador que també és un moble on guardar els cascs i no tenir-los de qualsevol manera a l'entrada de casa. Entre tots ells, un dels més sonats van ser unes cadires de vímet que va encarregar quan es va casar, i que van trencar motlles perquè les volia per fer-les servir dins de casa i no a la terrassa.

Molts d'aquests objectes Milá els va treballar en els tallers que tenia a casa seva i a la de vacances, i ara es poden veure a l'exposició que li dedica el DHub fins al 28 de setembre, Miguel Milá. Dissenyador (pre)industrial. El títol de la mostra fa referència a la manera com es defenia el mateix Milá, perquè va ser un creatiu pioner quan la indústria del disseny a l'Estat era inexistent. I també reflecteix el seu caràcter.

Com explica Claudia Oliva, la comissària de la mostra juntament amb Gonzalo Milá, també dissenyador i col·laborador del seu pare, l'elegància, la senzillesa i caràcter utilitari dels seus treballs sembla que li venen de família. El pare de Miguel Milá va ser un home "exquisit i sofisticat" que va arribar a ser president de la Diputació de Barcelona, i la mare va ser una dona "molt austera, molt serena, molt de tenir cura de les coses, de reparar i d'educar als fills en l'estalvi". Així, com es pot veure al llarg del recorregut, molts dels dissenys de Milá s'han convertit en clàssics, entre els quals hi ha les famílies de llums TMC i TMM, i els Cesta, a més de nombrosos bancs públics. Però aquests objectes no només s'han convertit en icones, sinó que Milá els va anar millorant al llarg de cinquanta anys i va incorporar-hi innovacions tecnològiques. "No només no han envellit, sinó que continuen rejovenint amb el temps", diu Oliva.

L'exposició, el muntatge de la qual és de l'arquitecte Iñaki Baquero, la va organitzar La Fábrica per al Madrid Design Festival i a Barcelona es pot veure ampliada gràcies al fet que Miguel Milá va donar el seu arxiu a la Biblioteca i Arxiu del Disseny del DHub. Però, com recorda Gonzalo Milá, com que el seu pare va estar en actiu fins al final, abans de fer la donació es va posar a escanejar plànols d'alguns dissenys per tenir-los a mà per continuar-hi treballant.

Al DHub s'hi poden veure uns 150 objectes i un centenar més de maquetes i documents. L'inici de Milá en el camp del disseny es remunta a mitjans dels anys 50, quan es va decidir deixar els estudis d'arquitectura i començar a treballar com a interiorista a l'estudi d'arquitectura del seu germà Alfonso i de Federico Correa. "Dissenyava espais minimalistes per necessitat, perquè no es podia fer una altra cosa. Ni hi havia catàlegs per escollir mobles, ni la gent tenia gaires diners per gastar", recordava Milá. Una altra de les seves màximes va ser una apologia del fet que el disseny pot fer la vida més agradable. "Els objectes ens envolten sempre, fins i tot quan no s'utilitzen. Un llum està molt més temps apagat que no pas encès. I quan està apagat, el mínim que pot fer és no molestar. I el màxim, alegrar la vida. Acompanyar seria el punt intermedi", va dir Milá.

Milá sempre va dir que deixar els estudis d'arquitectura i més endavant deixar de fumar van ser dues de les millors decisions que va prendre a la vida. "El Miguel, des que era petit, va tenir un gran interès per tot el que eren els oficis que hi havia a prop de casa, i la mare li va regalar a ell i als altres germans petits de la casa una caixa d'eines com la del fuster que anava a casa", diu Oliva. "Va començar a dissenyar mobles i llums que fossin capaços d'atendre les funcions necessàries dins aquestes arquitectures modernes. I a partir d'això, els objectes comencen a aparèixer sense que ell sabés molt bé que era un dissenyador industrial que estava resolent problemes, és a dir, sent útil", explica Gonzalo Milá.

Per a Oliva, els anys 60 i 70 van ser l'etapa més fecunda de Milá, que també va fer de promotor amb iniciatives com l'empresa pionera Tramo (per Trabajos Molestos, un record de les feines que feia de petit per guanyar quatre rals dels seus germans) i la botiga Gres, a banda de la feina que va fer per a Polinax, una empresa del seu germà Alfonso. "En totes aquestes peces inicials van tirar molt d'artesans, de ferrers, de persones pròximes a l'arquitectura, per poder produir aquestes peces. Després, a poc a poc, es va normalitzant una mica més el disseny", diu Milá fill. "Gres va ser molt important —afegeix—, perquè Milá es va dedicar a fer molts mobles d'ús comú, és a dir, estanteries, carrets, calaixeres... La gent els volia perquè que no hi havia oferta de mobles nets, senzills i funcionals. Més endavant, els comissaris han aprofundit en "la passió i sensibilitat" que Milá va tenir pels materials naturals i els processos artesanals. "Per a ell, anar a una ferreteria era com per a nen anar a una botiga de joguines", explica Milá fill.