I si la clau de la felicitat consistís en saber afrontar els problemes?

BarcelonaLa vida és, en essència, un desafiament constant. Les persones més sàvies ho saben: el nostre pas per aquest món és una successió inevitable de dificultats. La pèrdua d’un ésser estimat, la mort prematura d’algú proper, malalties inesperades, fills que travessen moments foscos, traïcions de socis o amics... La llista pot semblar interminable, i sovint ho és; a mesura que envellim, aquests obstacles sembla que es multipliquin. Però no n’hi ha prou amb ser conscients d’aquesta realitat. El que marca la veritable diferència no és el que ens passa, sinó com decidim afrontar-ho i, sobretot, com aprenem a resoldre-ho.

Amb aquesta premissa s’acaba de publicar Homo solver (Kitaeru, 2025), el nou llibre d’Àlex Rovira i Francesc Miralles, autors d’altres èxits com Ikigai i La bona sort. En aquesta nova obra, tots dos ens proposen un nou salt evolutiu: deixar de ser només Homo sapiens (el que sap) per convertir-nos en Homo solver (el que resol).

“Ens eduquen per acumular coneixements, però no ens ensenyen a resoldre els desafiaments de la vida real”, explica Àlex Rovira. Per això en el llibre els autors han sintetitzat quinze desafiaments essencials, diferenciats en cinc parts. D’aquesta manera, els capítols recorren aspectes que van des del descobriment i la gestió personal fins a la resiliència i l’acceptació, tot tractant aspectes com les relacions, l’aprenentatge, la temprança, l’estoïcisme i la plenitud.

“No venim a la vida per ser feliços, sinó per resoldre problemes i créixer a través d’ells”, apunta Francesc Miralles. En una línia similar, Álex Rovira afegeix: “La vida no està dissenyada per fer-te feliç, sinó per desafiar-te constantment, per viure-la i anar superant tanques.” I és precisament en la mesura que acceptem aquesta realitat –que la vida és un camí ple de reptes més que no pas un lloc d’estada còmode– que, potser, com per sorpresa, “la felicitat ens pot pessigar de tant en tant”.

“El que ens ve a dir l’Homo solver és que no cal que busquis desesperadament la felicitat, l’alegria o un sentit concret a la vida, perquè tot això t’anirà arribant en petites dosis si ets capaç de treballar per solucionar tot el que la vida et vagi posant davant”, explica Miralles. I encara afegeix: “Mai deixarem d’haver d’afrontar desafiaments; la clau és aprendre a conviure-hi i seguir avançant”.

Acceptar el que ve

Per tot això els autors creuen que és important educar per assumir que la vida és difícil, i que hi ha cruïlles naturals que haurem d’anar passant per després poder dir que les hem afrontat. Ara bé, no s’ha de confondre acceptació amb resignació. “La resignació és una energia de retracció i de fugida. Balzac deia que la resignació és el suïcidi quotidià”, explica Rovira. L’acceptació, en canvi, és una energia de serenitat, de no fugir. “És estoïcisme pur: el que puc canviar, ho canvio; el que no, ho accepto. I dins d’aquesta acceptació sí que puc canviar la manera com ho visc”, continua.

Per als autors, l’acceptació és un mecanisme que ens permet “desneurotitzar-nos” i madurar. “Pots pensar «envelliré», acceptar-ho i oblidar-te del bòtox”, diu Rovira. Acceptar la vida tal com ve, no fer drames ni afegir drama al drama, són alguns dels punts que ens aconsellen Miralles i Rovira al llibre. “Quan has rebut moltes hòsties et pots a tornar un cínic o morir-te, o pots abraçar aquestes hòsties com les claus de Quiron, amb gratitud –diu Rovira–. I si et preguntes per a què serveix la vida, com deia José Luis Sampedro, és per comprendre i no destorbar”. I encara continua: “Ningú va en contra teu, cadascú fa el que pot amb el que té, per tant intenta no molestar i fer-ho fàcil: si t’han prestat, torna; si has embrutat, neteja; si has obert, tanca. Això és un Homo solver, una persona que soluciona”.

I quan arribin els moments més foscos, aquells dies en què tot sembla pesar més del compte i la llum costa de trobar, sempre es pot seguir l’exemple que es narra en un conte d’Anthony de Mello. En aquest relat, un home turmentat per la tristesa i el desànim s’acosta al seu mestre per demanar-li què pot fer per deixar de sentir-se tan abatut. El mestre li respon amb senzillesa: “Anima els altres”. Sovint la millor manera de sortir del nostre propi patiment és mirar cap enfora, connectar amb els altres i aportar-los una mica de llum. I, sobretot, com bé afegeixen Miralles i Rovira, cal no oblidar mai que, al final, la vida només hi és per a una cosa: per viure-la.